Sant Aniol d'Aguja

Pip, pip, pip, pip. Ostres, ostres, ostres!!!!

6.30am m'aixeco, avui toca Sant Aniol d'Aguja. Preparo, roba, calçat, begudes i entrepans. Només sortir de casa ja tinc ganes de tornar-hi, quina mandra!!!

Hora de sortida 7.30.

Surto d'Arenys en direcció Girona, a Canet mano als meus fills que dormin. No recordo veure Calella. Desperto a Montagut. Desperta, desperta que no recordo el camí. Ok

Arribem a Sadernes a les 9.15, aparquem el cotxe al primer pàrquing, els altres estan tancats a l'agost i s'ha de tenir en compte ja que augmenta l'itinerari en 2km d'anada i 2km de tornada. Durant els altres mesos cal anar-hi abans de les 9h ja que hi ha poques places i s'omplen de seguida.

L'Itinerari és de poca dificultat, tirant a mitjana si et trobes que el riu porta molta aigua, bàsicament per que quan has de travessar el riu les roques estan molles i rellisquen. D'anar i tornar des de Sadernes fins al Salt del Brull hi ha 12km, unes 4.30h(temps de bany a part). Vaja facilet, apte per nens de 4anys.

Important portar, molta aigua (no m'arrisco a beure directament del riu). Calçat per caminar i que alhora es pugui mullar (o dos tipus de calçat, d'aigua i de senderisme, banyadors, muda de recanvi (al menys la interior), alguna tovallola, l'esmorzar i dues motxilles grans per carregar-ho tot.

Sortim del parquing, crec que aquest any hem tingut sort, la riera de Sant Aniol porta aigua fins a Sadernes. El sorollet de l'aigua ens acompanya en tot el trajecte. 

Després de caminar el que ens ha semblat una eternitat hem arribat al pont de Valentí. Abans (parlo de 9 anys enrere), tiràvem enrere i continuàvem per la pista. Ara han arreglat un sender que continua des del pont i que porta fins al mateix punt ( La presa del Gomarell ) però per l'altra banda de la riera. L' avantatja, més ombrívol. L'inconvenient, hi ha tantes pedres i arrels que és un matapeus o mataturmells. Aquí hem trobat el llimac més gran del món o al menys és el que hem pensat i així l'hem anomenat.

A la presa del Gomarell, el camí ja es torna un pelet més difícil, però alegreu-vos els que fa molts anys que no hi pugeu... Han tret aquells troncs mal lligats amb una corda i han posat una bonica passarel·la.

A la zona del Goleró, també han tret els troncs i han posat un seguríssim pont d'alumini. Aquí, ens trobem el segon tresor del dia, una caca vermella amb puntets que no podem passar sense fotografiar.

En general, l'itinerari ha augmentat en seguretat,xsobretot per que s'ha fet més accessible a nens i persones amb alguna dificultat, però ha perdut una mica de l'esperit d'aventura.

Abans de que m'endinsi més en l'itinerari, vull dir, per que en quedi constància i ho recordi per properes visites, que no hi havia gens de gent. Anàvem pràcticament sols. Data a recordar, última setmana d'agost.

En aquest moment mirem l'hora, ens hem de donar presa son les 11.45 i tenim temps fins a les 15.30 per anar a dinar. Decidim arribar fins a l'ermita de sant Aniol, beure a la font i fer el camí de tornada. Els més petits ( els de 4) estan petats i tenen ganes de remullar-se. fent-ho així ens queda gairebé una hora lliure de bany a la gorga que més ens agradi.

Un cop arribem a Sant Aniol, fem les fotos de rigor, toquem la campana i bevem de la boníssima i fresquissíma aigua de la font. No se si dir-vos si està millor o pitjor que fa 9 anys.

Aquí, ens n'adonem que fer la ruta a les acaballes de la vintena o fer-ho ja ven entrats en la trentena, no és el mateix. Qui no te mal de peus, te mal d'esquena.

Veient els nostres resultats físics, ens proposem fer una ruta curta cada 15 dies i una llarga un cop cada dos mesos. El resultat... Pujar al Canigó per Juny.

El millor del dia arriba a les 13.30 del migdia. Després de repassar totes les gorgues fotografiades mentre pujàvem, decidim que la que s'ajusta més als nostres interessos és una gorga molt llarga i fonda a la zona del Gomeró.

Aquí hi passem gairebé una hora, l'aigua no és fresca, és gelada. Un cop dins és com si mil agulles et punxessin per tot el cos. Surts de l'aigua renovat, preparat per l'hora i mitja llarga que t'espera fins al pàrquing.

Per fi arribem a Sadernes. A l'hostal ens esperen amb torrades amb all, tomàquet i oli. Tenim una gana que ens menjaríem un bou sencer. Comencen a portar els plats i els ataquem amb força, però les racions son tant grans que no hi ha qui no hagi deixat alguna cosa al plat.

Cafè, sobretaula fins les 6.30 de la tarda i retorn a Arenys.

M'he llevat amb poques o nul.les ganes d'anar-hi però la veritat que tot plegat ha superat les meves expectatives. Aquí escrivint el post el meu cap vola cap a Sant Aniol i el meu cos em demana de tornar-hi.