Un any més arriba Sant Joan, s'acaba l'escola i aprofitem per fer una petita sortideta per desconnectar d'Arenys de nens i de gent.
Teniem pendent una serie de poblets que coneixiem de nom gracies als cartells de la sortida de l'autopista (i actualment dels reels d'Instagram) i que sempre deiem que visitariem algun moment o altre.
El Primer de la nostra llista ha estat Rennes-Le- Chateau un poblet medieval del departament del Aude a unes dues hores i mitja de camí d'Arenys.
Arribar es fa cansat ja que s'hi arriba per carreteretes secundàries on les línies rectes no existeixen, però en arribar t'adones que les voltes i el mareig han valgut la pena. Les vistes de la vall son fantàstiques i l'olor de ginesta ho perfuma tot.
El transit està restringit, cosa a agrair, però a 5 minuts caminant, hi ha moltes places de parquing de cotxe i d'autocaravanes, el que ens indica que hi ha dates de l'any que el poble s'omple de turistes.
Visitem el poble i ens ajudem amb una app molt divertida on et presenta el poble com un enigma que has d'anar resolent. Realment, resolem tres punts i ens agobiem perquè el mòbil no carrega i tenim moltes ganes d'entrar als dominis de Berenger Sauniere i veure la famosa torre Magdala.
Rennes-Le-Chateau és un poble amb una misteriosa i peculiar historia. En el segle XIX el Mosen Berenger Sauniere arriba a la petita vila on es troba un poble i una església totalment descuidats. En aquell moment es proposa donar vida i prestigi al poble i a l'església.
Es pot creure o no, però la meva versió és que com Rennes te una història que es remonta a 4500 anys enrere i la zona va ser territori Catar a Berenger se li ocorre la idea d'un tresor amagat i d'un evangeli de Maria Magdalena on es parla dels descendents de Crist.
Això a mode de relíquia Cristiana de l'edat mitjana fa que el poble adquireixi notable fama, però d'això ja s'ha escrit molt i es pot trobar per Internet.
La qüestió és que veritat o mentida el poble va créixer i ha estat protagonista de nombroses històries documentals i llibres. A nosaltres el Codi Da Vinci, és el que ens ha fet venir
El poble no dona més que per mig matí, així que decidim fer uns quants quilometres més i menjar fent camí. Portem una mica de pressió ja que l'entrada al camping no pot ser més tard de les 7 de la tarda.
Passada una hora i mitja d'autopista, decidim parar i menjar ràpidament l'amanida de patata que portem de casa. Al parar ens adonem que és l'àrea de parada més bonica que hem vist mai i gracies al google fotos i a la seva geolocalització, puc dir que l'àrea en qüestió, és la de Port Laugarais, passat Castelnaudary i disposa de llac, port, canal, gespa, i evidentment els clàssics habituals.
Reprenem el camí i arribem al Càmping. Últimament tirem molt de càmping, no de tenda... no se si podria... ens allotgem a les cabanetes, mobilhomes o bungalows (el mateix en diferents llengües). Tenim més comoditats que un apartament, pàrquing, piscina, una cabaneta completa, vaja millor que un Airbnb i més econòmic.
Ens explica la noia de recepció que des del càmping caminant, trigues 15 minuts a arribar al centre de Rocamadour i que hi ha una ruta circular molt bonica. Aquesta informació, més el fet que necessitem alguna cosa per sopar fa que deixem les coses cuita i corrents i marxem a fer la visita de rigor a Rocamadour. Per cert, Rocamadour és un destí turístic, no hi ha cap problema per trobar llocs on sopar o comprar per fer el sopar, tot i que és diumenge.
Rocamadour és un poble medieval, construït en vertical repenjat en un cingle. Només te un carrer i en ell estan tots els restaurants i les botiguetes d'artesania.
Quina alegria!!!! aquí també tenen una Moreneta!!!! Nostra Senyora de Rocamadour és una verge negra, molt més prima que la nostra i no tant brillant. Durant molts anys va ser objecte de peregrinació igual que Santiago o Mont Saint Michael.
Ens queda pujar fins a dalt del cingle i anar de camí cap al càmping. La pujada es molt distreta, ja que vas gaudint de les vistes i de les 14 estacions del Calvari de Crist. La última és en forma de capelleta i està dins d'una cova.
De tornada anem pensant en el sopar i el que farem l'endemà, laVall del Dordonya i laVall del Lot, ofereixen un munt de coses per fer i visitar, gorgues, coves, castells, pobles medievals. Perdre'ns per carreteres secundaries i parar per on ens vingui de gust és allò que més ens agrada fer.
Dilluns al matí, dia de Sant Joan, ens aixequem i anem direcció a Brive-la-Gaillarde evitant la autopista i serpentejant per la vall del Lot. De camí trobem meravelles com el Chateau de Brianze, parem per fer unes fotos per la posteritat i continuem cap a Brive.
A una hora de Rocamadour tenim Brive-la-Gallarde, una ciutat que encara conserva la seva muralla i vestigis de la seva època medieval.
Dediquem el matí a passejar per la ciutat i aprofitem per esmorzar. Realment amb un matí ja te'n fas una idea general.
Marxem de Brive en direcció a Collonges-la-Rouge, una joia en la Vall de la Dordonya, classificada una de les 25 viles més boniques de França.
El poble medieval de Collonges-la-Rouge, antic feu dels comtes de Turena, està ubicat a uns 20 quilòmetres al sud de Brive-la-Gaillarde, al bell mig d'un frondós i plàcid camp ple de castanyers i nogueres.
El seu encant resideix en les seves cases fetes de pedres d'argila vermella.
Un passeig per aquest poble és com un viatge en el temps o com entrar en un conte. Tot està perfectament col·locat, de les façanes trepen esveltes i saníssimes parres i a cada raconet apareixen hortènsies gegants. A cada pas parem a fer una foto.
Hi ha força llocs per parar a dinar o a fer un mos, des de restaurants on menjar una bona Galette fins a locals amb plats més el·laborats.
En un parell d'hores o menys tens el poble vist i nosaltres tenim pressa ja que tenim hora per entrar al Avenc de Padirac.
No tenim massa expectatives de la visita a La Gouffre de Padirac, coneixent Postojna totes les visites a coves posteriors son ridícules, però hem tingut un pàlpito i hem pensat que el riuet i la barca estarien prou bé.
L'entrada és ben curiosa ja que has de baixar per un gran forat estil cenote mexicà, que geològicament és diu avenc, molt verd i humit regalimant condensació i humitat.
Pots baixar per les escales o per un ascensor nosaltres decidim baixar per l'ascensor i l'últim tram baixar a peu.
Sense pena ni gloria arribem a un riu subterrani de 40km de llarg, un dels rius subterranis més llargs d'Europa dels quals en farem uns dos o tres a rem, en una barqueta estil góndola.
L'endemà, ja el tercer i últim dia de la nostra sortideta, recollim la cabaneta per tal de que el camping ens torni la fiança, esmorzem i ens dirigim cap al nostre següent destí.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si tens algun dubte deixa el teu comentari i et respondré de seguida que pugui